Anna Gas Serra

(Barcelona, 1996).

La conversa amb un amic poeta, la curiositat, primer, i després el gust de la lectura dels seus poemes de Crossa d’aigua i de Llengua d’àntrax varen fer que convidàs l’Anna a participar al XXI Festival de Poesia de la Mediterrània. Descobria en els seus versos una veu tendrella, provocadora, hiperestèsica, plena de replecs i de savieses noves de trinca que desprenien els perfums clàssics de l’amor i de la revolta. La jovenesa generosa d’una dona que inventava músiques pampalluguejadores que no havia sentit mai.

Ella té ben clar el seu medi vital. Anna diu: “He crescut al barri del Congrés de Barcelona, allunyada de l’aglomeració́ transitòria del centre. Abans d’apropar-m’hi, vaig descobrir els camps de blat de moro i l’olor de fems de Castellserà, on s’arrelen els records més vívids de la meva infantesa. Crec que les respostes, o les preguntes visionàries, es troben en els racons més marginals. La meva atracció́ per allò̀ estrany i perillós, desviat de la norma, sovint em permet l’accés a espais i temps singulars, minoritaris, on se m’encén a l’estómac una llum vermella que em requereix asseure’m a escriure. Quan faig versos, oscil·lo entre l’hemorràgia, els forats i la runa, i la cerca de l’estructura perfecta que em reveli alguna cosa com si fos la primera vegada.”

El seu primer llibre, Crossa d’aigua, de 2017, fou reconegut amb el Premi Joan Duch. El prologuista, Abraham Mohino, la retratava així: “Tensa en les formes, severa en el contingut. Elabora vers a vers una anàlisi entomològica de la passió, d’unes relacions en què mana la desproporció, la mancança o la mutilació, les quals acaben abocant a la retòrica de la separació i del silenci.”

El seu segon llibre, Llengua d’àntrax, de 2019, el vaig epilogar i hi comentava: “Hi ha el cos que mostra l’ànima. Hi ha la llum que et rep des d’un bell principi amb una capada de confiança. Hi ha la terra i la pedra entre els cossos. Hi ha la música que cerquen els mots per dir i desdir la faula. Hi ha el tremolor de les cal·ligrafies enfonsades entre nervis i sang. Hi ha la festa i l’ofec, la fortor de les coses marcescents, l’afany senzill de la tendresa. Hi ha el crits desafinats que amaguen més que mostren. Hi ha la calidesa d’una mà que tix.”

Vaig tenir una alegria de no dir quan un prestigiós jurat de poetes li concedí, el passat març de 2020, el premi Josep Maria Llompart, un dels premis Cavall Verd de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, per al millor llibre de poesia publicat el 2019 i el considerava: “Una proposta formal i arriscada, innovadora, que deriva en una visió estètica que porta més enllà el llenguatge i dona un nou tractament del cos, la corporalitat i el pensament d’una manera trencadora.”

Amb tots vosaltres, amadors de la poesia, la música verbal d’Anna Gas! 

Biel Mesquida

Director del XXI Festival de Poesia de la Mediterrània