Escoltar

Cinema d'Autor 2019-20

El cicle té lloc del 31 d'octubre de 2019 al 28 de maig de 2020 a les 20 horeal Centre de Cultura Sa Nostra. C/ de la Concepció, 12, de Palma.

Actualment és una activitat ajornada

És una activitat gratuïta. Les invitacions es poden recollir a la unitat d'atenció a l'alumne, a la consergeria de l'edifici Sa Riera i mitja hora abans de l'inici de la projecció al Centre de Cultura Sa Nostra. Per reservar la vostra entrada escriviu un correu a sac@uib.cat.

 

Enguany fa tretze anys que compartim amb vosaltres el cicle Cinema d’Autor, que ens permet gaudir de la presència de directors, actors, guionistes, etc., que ens acompanyen per estar més i millor al corrent del cinema, per parlar-nos de la pel·lícula que projectam, però també d'altres pel·lícules i directors, de vivències personals en el treball de direcció, o d'actors o de guionistes. Com en anys anteriors, també convidam directors estrangers que ens aporten noves formes de pensar i fer cinema. En el col·loqui posterior, podeu fer els vostres comentaris sobre la pel·lícula i també sobre les qüestions que el cinema us planteja. Saber allò que pensen de l'estat actual del cinema i de com evolucionarà en els propers anys: europeu, marginal, d'assaig, documental, etc.

Comentaris de la doctora Magdalena Brotons

Projectada el 31 d'octubre de 2019

Anna M. Bofarull

2015

Durada:  111’

País: Espanya

 Sonata per a violoncel

Júlia és una dona atractiva i elegant, que viu la vida de manera lliure, entregada a la música. Reconeguda violoncel·lista de trajectòria internacional, un fet inesperat l’obligarà a replantejar la seva vida. Després d’anys d’esporàdics dolors en diferents parts del cos, Júlia rep el diagnòstic per als seus mals, la fibromiàlgia. Per al seu primer llargmetratge Bofarull va voler tenir com a referent la seva mare, que també pateix aquesta malaltia des que la directora era petita. Anna Maria Bofarull coneix de primera mà les dificultats d’una malaltia encara poc coneguda i poc reconeguda socialment. Veure el personatge interpretat per Montse Germán, una dona guapa, amb èxit personal i professional, afectada per aquesta malaltia, que limita totalment la vida de qui la pateix, és també una manera de donar visibilitat a la fibromiàlgia. De fet, Sonata per a violoncel és el primer llargmetratge internacional que tracta d'aquest tema.

L’essència de la pel·lícula és que al principi Júlia es nega a acceptar la malaltia i lluita contra el seu propi cos. Al llarg del film, anirà enfrontant-se al seu passat, a les seves relacions, al pare, a la filla, i viurà un procés emocional que la durà a transformar-se interiorment. El final, obert, ens deixa amb el rostre d’una Montse Germán en pau, tot i que sense saber quin és el camí que segueix la història.

Tot i que el guió presenta similituds amb la història de Jacqueline du Pré, violoncel·lista molt passional que patí una esclerosi múltiple que la va impossibilitar i finalment la va dur a la mort, la pel·lícula no està inspirada en aquest cas.

Anna Maria Bofarull és guionista, productora i directora de cinema. Ha realitzat diversos documentals i pel·lícules de ficció. El seu primer treball fou el curtmetratge Pasajes, el 2004, al qual varen seguir el documental Hammada (2009) i Notes al peu (2009). El seu primer llargmetratge de ficció és Sonata per a violoncel. El 2019 va estrenar Barcelona 1714, la història de dos joves en una Barcelona assetjada ara fa tres segles. Actualment acaba de rodar Sinjar al Kurdistan. Bofarull estava en ple rodatge quan va esclatar la crisi del coronavirus. El retorn a Espanya es va convertir en una aventura més.

Projectada el  28 de novembre de 2019

Carles Bover i Julio Pérez del Campo

2018

Durada: 70’

País: Espanya

Gas the arabs

Gas the arabs és el text d'una pintada dels israelians en un col·legi d’Hebron després que intentassin cremar-lo amb els nins palestins dedins. El títol no engana sobre el que mostra aquest llargmetratge, estrenat després del premiat curtmetratge Gaza dels mateixos autors.

En uns moments en què els mitjans de comunicació ja no s’ocupen d’aquest conflicte del Pròxim Orient, perquè no és cap novetat, i tampoc no sembla que s’hagi de resoldre en un futur proper, aquesta pel·lícula posa damunt la taula el conflicte actual de la mà dels qui el pateixen dia a dia. La vulneració dels drets humans als territoris ocupats de Cisjordània i la situació de bloqueig i guerra en què intenta sobreviure la població palestina a la Franja de Gaza, on hi ha dos milions de persones tancades, sense drets ni recursos, és el context de la història que conta una mare que ha perdut la seva filla, uns homes que varen veure com eren bombardejats uns nins que jugaven a la platja, el metge de l’hospital que mostra la seva impotència, o la història de Hashem, a qui està dedicada la pel·lícula, assassinat sis mesos després del rodatge de Gas the arabs. «Aquest documental té imatges que poden ferir la sensibilitat», adverteix el film al principi. Carles Bover i Julio Pérez del Campo ho tingueren clar, s’ha de mostrar la realitat amb la intenció de divulgar-ne la que està oculta.

Els directors decidiren realitzar aquest treball després de l’atac de l’exèrcit d’Israel de l’estiu de 2014, que va deixar milers de morts, especialment nins i dones. Atesa la poca cobertura dels mitjans de comunicació, pensaren fer un documental sobre Manu Pineda, un activista molt reconegut, que sovint fa d’escut humà. Però en el moment del viatge es va produir el cop d’Estat a Egipte, i Al-Sissí, aliat dels Estats Units i Israel, va tancar Rafah, únic pas obert entre Egipte i Palestina. Així que, per poder-hi entrar, es feren passar per turistes, i aprofitant que Pérez del Campo és biòleg, demanaren permís per fer un suposat estudi sobre agricultura a la Franja de Gaza, que (sorprenentment) els varen concedir.

Pérez i Bover conten que passaren por a l’aeroport de Tel-Aviv quan hagueren de passar el material enregistrat pels controls. Afortunadament el pogueren dur per muntar-lo i mostrar-lo. La càmera en aquest film és un ull que enregistra la realitat, sense actors, ni decorats, ni guió. Filmar la vida improvisadament, que diria Vertov.

Julio Pérez del Campo és llicenciat en Protecció Mediambiental per la Universitat Nacional d’Irlanda, en Ciències Ambientals per la URJC i màster en Documentals i Nous Formats per la URJC. Després de treballs anteriors, el seu documental Galerías, realitzat en col·laboració amb Carles Bover, va guanyar diversos premis internacionals. Amb Carles Bover, ha realitzat dos micrometratges, Camino i Lezione di italiano, abans del seu primer llargmetratge, Gas the arabs, i el curtmetratge Gaza.

Carles Bover és graduat en Comunicació Audiovisual i màster en Documental i Nous Formats. Es va iniciar en la temàtica social amb un reportatge sobre la inclusió educativa de les persones amb paràlisi cerebral amb Inclusió amb data de caducitat. El 2015 realitzà el seu primer curtmetratge com a director, Escolta la meva mirada, pel qual va rebre diversos premis. Actualment està a punt d’estrenar el seu primer llargmetratge en solitari, Destrucció creativa d'una ciutat.

 

Projectada el 12 de desembre de 2019

Alba Sotorra Clua

2018


Durada: 80’


País: Espanya

 

 

Comandant Arian. Una història de dones, guerra i llibertat

Comandant Arian conta el conflicte sirià de la mà d’Arian, comandant d’un grup de dones de la resistència kurda contra l’Estat Islàmic (EI) al Kurdistan sirià. A partir d’un salt enrere sabem què ha dut Arian a trobar-se convalescent: va rebre trets en diverses parts del cos durant un atac de l’enemic. Tot i la delicada situació, Arian no es rendeix, visita les companyes, els dona ànims i espera el dia en què podrà tornar a lluitar pel seu poble. La pel·lícula reflecteix la revolució feminista al Kurdistan a través d’aquest grup de guerrilleres de les quals coneixerem el costat més íntim, les seves motivacions i també les seves pors i preocupacions.

La directora es va interessar per aquest conflicte a partir de la informació que en rebia dels mitjans de comunicació. Va saber que les dones kurdes s’havien unit i armat contra l’Estat Islàmic i en concret va conèixer la situació de Kobane, on varen lluitar molts de mesos, en una resistència liderada per dones. A principi de 2015 va decidir anar-hi i entrà a Kobane de manera il·legal. Una vegada allà, es va posar en contacte amb les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ) i en concret amb el grup liderat per Arian. Els va explicar el seu projecte, i les dones varen estar d’acord que Sotorra convisqués amb elles integrant-se en el seu dia a dia. Va filmar el documental sola, amb molt de risc personal, en diverses estades al Kurdistan al llarg de tres anys.

A part de contar la lluita armada de les dones de Rojava, el documental també parla de feminisme, dels canvis socials que ha dut a terme aquesta generació en una regió on els càrrecs polítics estan duplicats: hi ha un president i una presidenta i, en cada poble, un batlle i una batllessa. Això suposa un triomf absolut en un territori on la dona no havia tingut mai presència política. Al costat de l’exèrcit de dones, hi ha els homes que lluiten pels mateixos ideals. Mentre que el lema de les YPJ és «La resistència es troba a l’esperit d’una dona lliure», el dels homes és «El primer enemic contra qui hem de lluitar és dins nosaltres mateixos», en referència a la cultura patriarcal i el comportament masclista per l’educació rebuda.

Comandant Arian va anar fent-se al llarg dels anys que va durar la filmació. Al principi la pel·lícula no tenia l’estructura que podem veure ara, contava sols una part de la història. Quan des de Barcelona Alba Sotorra va saber que havien ferit Arian, va tornar al seu país, i va passar algun temps amb la que era ja una amiga. Va decidir afegir aquesta part al film, per no mostrar una història romàntica de dones unides lluitant, sinó la realitat de la guerra, amb tot el seu drama humà.

Alba Sotorra (Reus, 1980) és directora i productora independent de cinema documental. Fundadora de la productora audiovisual Alba Sotorra, SL, amb seu a Barcelona. Ha treballat en països com Síria, Afganistan, Corea, Bòsnia, Cuba, Guatemala, Anglaterra, Iran, Pakistan, Puerto Rico i Qatar. Llicenciada en Comunicació Audiovisual, ha realitzat diversos tallers d’escriptura de guió i de direcció de documentals. Guardonada amb el premi a la millor directora novella pel Col·legi de Directors de Catalunya el 2016, les seves pel·lícules conten històries basades en personatges reals i es relacionen amb conflictes polítics, socials i humans de l’actualitat. Els seus projectes més rellevants són els llargmetratges Game Over (2015), que, entre d’altres, va rebre un dels premis Gaudí en la vuitena edició, i Comandant Arian (2018), nomenada als premis Gaudí com a millor documental de l’any.

 

Projectada el 30 de gener de 2020

Nely Reguera

2016


Durada: 96’


País: Espanya

 María (y los demás)

 

Amb guió i direcció de Nely Reguera, María (y los demás) conta la història de María, una jove més gran de trenta anys que cuida son pare, malalt de càncer. María se sent el pilar de la família des que va morir sa mare i n'està molt orgullosa. Quan son pare anuncia que es vol casar amb una de les infermeres que l’ha cuidat durant el seu tractament, i els seus dos germans celebren la notícia, María sent que tot el seu món es desfà. Començam a conèixer la vertadera realitat de la protagonista, no la que ella es crea en la seva fantasia, sinó la que es comença a desvelar al llarg del film: els seus somnis de ser una gran escriptora —malgrat que no aconsegueix acabar la seva primera novel·la— i de tenir una parella que estigui tan implicada en la relació com ella voldria, i el fet que els membres de la seva família tenen aspiracions individuals i visions de la vida diferents de les d’ella.

María (y los demás) és Bárbara Lennie. Al llarg de tot el film l’actriu ens transmet les inseguretats del personatge, amb situacions quotidianes, contades amb to de comèdia no exempt d’ironia. María és l’antiheroïna que viu situacions amb les quals ens podem sentir sovint identificats, i Lennie transmet amb la seva mirada i els seus gests els sentiments d’aquesta jove plena de pors. Al final de la pel·lícula María s'adonarà que l'única solució a la seva insatisfacció és crear la seva pròpia vida real.

Nely Reguera (Barcelona, 1978) és directora, guionista i actriu de cinema. Inicià la seva carrera com a ajudant de direcció, i el 2007 va filmar el seu primer curtmetratge, Ausencias. Dos anys després escriu i dirigeix el segon curtmetratge, Pablo. María (y los demás) és el seu primer llargmetratge. Reguera fou nominada a la categoria de millor director novell als premis Goya, i Bárbara Lennie va obtenir el premi Feroz a la millor protagonista el 2016. 

Projectada el  27 de febrer de 2020

Laura Jou

2019


Durada: 75’


País: Espanya

La vida sense la Sara Amat

Adaptació de la novel·la homònima de Pep Puig, guardonada amb el Premi Sant Jordi el 2015, La vida sense la Sara Amat conta un estiu decisiu en la vida del jove Pep. La història s’ambienta en la dècada dels vuitanta, quan els telèfons mòbils i els ordinadors apareixien a les pel·lícules de ciència-ficció, i durant les vacances els joves, i més en un poble de l’interior,  tenien tot el temps del món per avorrir-se. Les reunions els vespres amb la colla a la plaça del poble, llegir tebeos els migdies de sol i imaginar una vida futura eren els passatemps comuns entre els adolescents. Però de sobte apareix la musa, la Sara, que tot ho trastoca. La Sara, que no es resigna a viure la vida que li ha tocat, vol escapar i convertir la seva vida imaginada en realitat. Per això escull en Pep perquè l’ajudi en la seva aventura. Aquesta relació secreta canviarà en Pep, i també la Sara, que haurà de fer el cor fort per seguir el seu somni al final del film.

La tonalitat ataronjada de la fotografia, amb el Cola-Cao per berenar, la ràdio de fons i els llibres folrats amb Aironfix, aporten un to melancòlic a la pel·lícula. La cuidada direcció artística ens transporta a una època no tan llunyana en els anys, però molt en la memòria. Les interpretacions dels protagonistes, Biel Rossell i Maria Morera, són dos dels plats forts de la pel·lícula i amb la resta dels meravellosos secundaris (estupenda la padrina interpretada per Francesca Piñón) completen aquesta història que conta el pas de la infància a la maduresa.

Laura Jou i Bonet és professora de teatre i directora de cinema. Es va formar com a actriu a l’Institut del Teatre, va començar a treballar com a assessora amb actors i actrius infantils, tasca que l'ha duta a participar en un gran nombre de pel·lícules i sèries de televisió com El orfanato, EVA o The Impossible, entre d’altres. El 2015 es va passar a la direcció amb un primer curtmetratge, No me quites, presentat als premis Gaudí, i posteriorment ha dirigit el seu primer llargmetratge, La vida sense la Sara Amat (2019), premi de la crítica i del públic del BCN Film Festival.

PROJECCIÓ ANUL·LADA

David Ilundain

Durada: 78'

País: Espanya

B (de Bárcenas)

Filmada en primer pla i pla mitjà, B. (Bárcenas) és l’adaptació de l’obra teatral de Jordi Casanovas en què l’autor dramatitzà la transcripció literal de les declaracions de Luis Barcenas al jutge Pablo Ruz després d’haver passat dues setmanes a la presó. L’estrena de l’obra a Madrid, dirigida per Alberto San Juan, va ser un gran èxit.   L’any següent, el director David Illundain decidí adaptar l’obra al cinema, amb lleugers canvis en el guió que introdueixen reaccions d’alguns dels assistents a l’acte, com a element per incrementar el dramatisme.

Fins al moment de la declaració, l’extresorer del Partit Popular havia negat qualsevol relació amb el que després s’anomenaren en premsa els «papers de Bárcenas». Però el 15 de juliol de 2013 la seva declaració va canviar.

En la pel·lícula, filmada en primers plans i algun pla mitjà, la càmera esdevé un ull que serveix per reproduir uns fets i causar la sensació d’observar per un foradet la sala de l’Audiència Nacional on es duu a terme la declaració. El film podria ser perfectament un documental, si no fos perquè hi ha uns actors que interpreten els papers del polític i el jutge. La magistral interpretació de Manolo Solo fa que l’espectador es demani si no és a Bárcenas a qui sent desvelar la realitat d’uns fets sobre els quals encara avui queden molts d'interrogants sense respondre.

David Illundain (Pamplona, 1975) començà a treballar a la televisió dirigint episodis de sèries d’èxit com El comisario, El secreto de Puente Viejo o Física i química. Després de la realització de diversos curtmetratges (Flores, En el frigo, Acción-reacción, Ejecutor), va dur a terme el seu primer llarg, B. (Bárcenas), al qual ha seguit el recent Uno para todos (2020).

PROPÉRAMENT

 

 

Yolanda Guasch, Carme Vidal,

Durada: 52'

País: Espanya

 

Retrats

Després de la Guerra Civil, entre 20.000 i 30.000 espanyols es varen exiliar a Mèxic. Aquest fou el país que més exiliats va acollir, després de França. I a Mèxic se situa Retrats, un documental de la directora i productora Carme Vidal i de la professora d’Història de l’Art de la Universitat de Granada Yolanda Guasch.

El projecte va sorgir el 2015, quan Vidal, que ja havia col·laborat amb Yolanda Guasch en altres projectes, li va contar algunes de les històries recollides en primera persona al país americà. A partir d’aquí, decidiren dur a terme el documental, que ha sortit a la llum després de dos anys d’intens treball d’investigació, filmació i muntatge. Amb entrevistes a fills, nets i coneguts dels exiliats, Retrats conta la vida de vuit exiliats, quatre eivissencs, tres menorquins i un mallorquí, persones que visqueren i moriren a la seva pàtria d’acollida i representen visions diferents i complementàries de l’exili amb un denominador comú: la presència i el record constant de les Balears, la llengua i el Mediterrani.

El llargmetratge narra, entre d’altres, la vida d’Emili Garcia Riera, cineasta nascut a Eivissa, autor de la Historia documental del cine mexicano i que va fer també algunes pel·lícules. Les filles del seu primer matrimoni i la seva segona esposa donen veu a la biografia d’aquest eivissenc. També coneixerem la història dels menorquins Joan Naves, Estanislau Ruiz i Vicent Guarner o la de Jordi Ruiz Gusils, la família del qual es va exiliar quan ell tan sols tenia nou anys i que parla a càmera en un perfecte català… amb un graciós accent mexicà. De Mallorca destaca el músic mallorquí Baltasar Samper, que completa el conjunt de veus que ens recorden que no fa tant de temps eren els habitants d’aquestes illes els qui havien de partir a altres terres cercant un futur millor, fugint de la repressió i la misèria.

La importància de Mèxic com a país d’acollida rau no tan sols en el nombre d’exiliats que hi varen anar sinó sobretot en el fet que aquest país va donar passaport i la nacionalitat a tots els qui ho varen voler. Mèxic tampoc no va reconèixer mai Franco com a dirigent legítim de l’Estat espanyol, i es convertí en una vertadera nova pàtria, on encara viuen els hereus dels qui un dia foren emigrants.

Carme Vidal (Eivissa, 1981) és llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra. Ha estudiat Cinema Studies a l’escola de cinema FAMU de Praga i té un Màster en Producció Audiovisual pel City College de Nova York. El 2006 va rebre l’Student Academy Award pel documental 6 am. Anteriorment, els seus curtmetratges Nines (2004) i Rostres (2002) foren finalistes a certàmens d’Art Jove, i varen participar en diversos certàmens internacionals. També ha treballat com a directora de fotografia, sobretot en documentals. Actualment viu a Nova York i treballa en una sèrie de ficció per a la CUNY TV.

Yolanda Guasch Marí (Eivissa, 1981) és doctora en Història de l’Art per la Universitat de Granada amb la tesi Artistas andaluces exiliados en México.  El 2007 va obtenir el Màster en Gestió Cultural i el 2009 el Màster en Investigació i Tutela del Patrimoni Històric, els dos per la Universitat de Granada. El seu treball Memoria i exili. El pintor Ramon Medina Tur fou premiat per l’Institut d’Estudis Eivissencs. És autora de diverses publicacions, com Artistas andaluces en el exilio (2011); María Teresa Toral. Obra gráfica (2012), escrit en col·laboració amb M. J. Montañés Garnica i F. Toro Ceballos; i Andalucía y México (2013), entre d’altres.

 

PROPÉRAMENT

Eliane Raheb,

2016

Durada: 95'

País:  Libano, EAU

Idioma: Árabe

 

 

 

Those Who Remain ('Els que queden')

En un país on aproximadament la meitat de població és refugiada (un milió i mig de refugiats prové de Síria i 400.000 de Palestina), se situa la història d'Els que queden, un documental de la directora libanesa Eliane Raheb. Als seus treballs dibuixa una crònica social de la vida del seu país oferint una mirada pausada i curiosa vers petits aspectes de la realitat del Líban. Tot i que els seus films tenen com a rerefons les guerres i la crisi social i econòmica que provoquen, Raheb retrata els qui no surten als diaris ni a les televisions, personatges anònims que narren fets quotidians.

Les divisions ancestrals entre la població, marcades per la raça i la religió, condicionen la vida dels habitants d’aquest país, que estan obligats necessàriament a conviure. A Els que queden coneixem Haykal Mikhale, un camperol que viu a la zona fronterera entre Síria i el Líban. Haykal, lligat a la terra que treballa i que li dona menjar, no vol abandonar el lloc, malgrat les dificultats, que van des de l’estancament de la producció agrícola i ramadera a les tensions entre els diferents grups de població i les repercussions econòmiques de la guerra. A tot això s'afegeix la seva situació personal: abandonat per l'esposa, que no vol viure en aquest lloc aïllat i difícil, Haykal ha de fer front al clima, a un treball dur, a la soledat.

La pel·lícula comença amb el protagonista que construeix casa seva amb les mans, una casa que vol que sigui la llar familiar on es reuneixin els fills i, també, per què no, l’exesposa, si així ho vol. Treballa amb un sentiment de tenacitat i no es deixa vèncer pel desànim, el mal temps o la situació legal d’unes terres de les quals no té assegurada la propietat, per problemes entre els veïnats. Però, mentre treballa la terra i recull els seus fruits, aquesta terra és seva.

La directora es deté en els detalls, en la posta de sol, en el descans davant la foganya… Sembla com si fóssim devora aquest home prim i dur, però pacífic i de mirada tranquil·la. Com a rerefons d’aquesta història personal, descobrim la realitat del país, la violència latent entre les diferents religions, que separa els libanesos, així com la tensió de viure en un lloc proper a un país en guerra.

Those Who Remain va rebre el premi especial del jurat al Festival Internacional de Cinema de Dubai, a part d’altres mencions.

Eliane Raheb (Líban, 1972) debutà en la direcció el 1995 amb el curtmetratge de caire autobiogràfic The Last Screening, sobre la relació entre una noia i el teatre del seu avi. Als següents curtmetratges tracta temes de la realitat política i social del seu país, com la intifada a So Near Yet So Far (2002), la visió de la guerra d’Iraq que oferiren els mitjans de comunicació libanesos a El suïcidi (2003) o la reaparició de la violència al Líban a This Is Lebanon (2008). A Sleepless Nights (2012), Raheb explora la llei d’amnistia que es va atorgar a les persones que varen cometre crims polítics durant la guerra i els seus efectes sobre les víctimes i els autors d’aquests delictes. Eliane Raheb destaca que els curtmetratges han fet la tasca inestimable de ser una crònica de la vida al Líban després de la guerra. Per la directora, el cinema és una eina que s’hauria d’utilitzar per desvelar el passat del seu país.

A part de la seva tasca com a directora, Eliane Raheb és professora de Direcció Cinematogràfica a la Universitat Saint Joseph de Beirut i és una activista cultural al Líban. Ha rebut nombrosos reconeixements internacionals pel seu cinema.
 


 

Edició Anterior

Activitats realitzades