Exposició virtual "Empelts"

Fotografies: Sebastià Perelló

imatge_facebook

A la frontera, als confins, amb l’ànsia de no atenir-se a les fites marcades. I això vol dir en terra estranya. Entre la pèrdua, l’espoliació i l’empelt. Lletra i fotografia. Entre i entre. No una sotmesa a l’altra, sinó l’afany d’establir coexistències, interferències, complicitats i passarel·les. Generar proximitats en el sentit d’anar a la una. El mot que s’infiltra en la imatge i viceversa. Des de la precarietat, imatge i lletra: una forma de dirigir-se una vers l’altra. La poesia: el forat negre de la fotografia. La foto: l’indicible del mot. Passatges, exercicis migratoris, imantació i permeabilitat.

Empelts

He de començar fent un advertiment. No m'he alçat fotògraf. Però ara tampoc no és això el que importa. He disparat quan he vist alguna cosa que sense saber per què m'interrogava. I així ha estat. La qüestió és que vaig començar a fer fotos, i no era exactament la imatge allò que cercava, s’hi congriava una idea, una obsessió, una pregunta, que no s'acabava quan l’havia feta perquè a allò que em semblava que havia vist li mancava cosa, mots que s’havien de rivetejar a la fotografia. I la veu arribava de manera immediata o havia d'esperar que el que havia vist i que cercava paraules hagués covat fins que es produïa l'epifania: l’instant caçat s'engalzava a la lletra. S'hi empeltava. Lletra cosida a la imatge, com si s’haguessin d’arrencar els mots que niaven al positiu. Però de sobte, t’inciten a anar més enllà i tot, i la proposta no fa altra cosa que provocar-te, en l'estranyesa, i deixar-te a la intempèrie. Saber que qui més mira menys veu. Adonar-me que no era allà on hauria d’ésser, sentir la llunyania, la pèrdua, la desaparició. En la més absoluta precarietat de qui no en té a bastament, em posen davant una evidència: a les arrels de la llum que s’escriu hi ha paraules que no has de dir tu, com si jo només pogués sucar les imatges amb mots que havia de demanar, que havia de comanar per tal de fer sentit. Baixar la veu. La meva. Com un que bada la boca al vent però espera cobrar l’alè en una altra boca. I allà interrogar-me, cercar-me per les seves arestes i els seus cornalons, anar fins a la seva ombra i encertar les preguntes que pertoquen. O llegir-hi, petrificat, paraules obagues que no vol sentir ningú, com si als racons que no havia reparat de les imatges gravades, m’esperassin veus de cap de cantó. Es tractava de deixar aquell fragment de cosa enlaire, com una mena de membre esquarterat o de pròtesi abandonada. Destruir la continuïtat. Havia d'empeltar-hi altres veus, fer un tall a l'escorça d’allò que havia vist fins a fer-hi caber la muda, inocular una saba altra a les imatges, empelts novells, en botó, en brot, en corona, en escorça, en escut, en perxa, en peu de cabra o en tronc. De la manera que fos, però havia d'arribar lletra nova a les imatges, lletra d'altri. Cap a l’alteració. Empeltar, diuen, millora l'arbre. I és aquesta la proposta que vaig  fer als qui han escrit aquí. Agafar les meves imatges a la seva lletra.  Que les posseïssin, a la frontera, als confins, amb l’ànsia de no atenir-se a les fites marcades. I això vol dir en terra estranya. Entre la pèrdua, l’espoliació i l’empelt. Lletra i fotografia. Entre i entre. No una sotmesa a l’altra, sinó enfilar-se a l’afany d’establir coexistències, interferències, complicitats i passarel·les. Generar proximitats en el sentit d’anar a la una. O no. I anar a la seva. El mot que s’infiltra en la imatge i viceversa. La poesia: el forat negre de la fotografia. La imatge: l’indicible del mot. Passatges, exercicis migratoris, imantació i permeabilitat.

 

Alçar al vol imatges i mots, com en una dansa que fa i desfà la música, i que es conforma en gran concert.  Anar a compàs, inventar el ritme, la cadència, la successió ordenada dels intervals de temps que esdevenen aquesta manera determinada de fluir i fer corrent amb la sensació visual. I ja no saps què mires, perquè ja no t'entra pels ulls, dimana de la música de les paraules, i són aquests mots que demanen allò que veus. I tot és u, ordre en el moviment, una fonda remor del mots que passen per les fotografies, com el vent suau quan mou el brancam d'un arbre i li treu la música i les històries. I aquesta suspensió, una atmosfera. La inquietud que ve dels cossos petits, de les coses minúscules, de la brevitas i el detall, el fragment, trunyella rara entre concisió i discontinuïtat, ressonàncies i dissonàncies entre la gana fresca de percaçar la palpitació del temps, l'instant, i la certesa de ser a estones, fragments a la recerca d'imants, uns ulls que sotgen en la renúncia per formar la imatge del que ens fuig i tenim ben davant. Aquesta fugacitat. Fa poc he llegit: poète, celui que accepte d'être attentif de ce qui le dépasse. Fragments i llacunes, i la manera de concertar-s’hi, d'ajustar els mots i la seva forma de ser observació i simplicitat, condensació. I allò que mires ja és l'eco i els esclats fugaços que, sense lletra, ens haurien passat per alt. Els escrits aquí són aquest ull: un que mira, i el brot que creix i fa sentit, aquest aire de llebre que fuig de les històries que conten, un instant que es conforma en un tres i no res i alhora sap conservar tot un món. En un tancar i obrir els ulls, com en una fotografia. Una fulguració, una llampada. La paraula precisa que omple l'instant, el caça, el fa durar sense fer-li perdre la brevetat, la concisió. Diuen que aquesta lleugeresa funciona com una memòria que recupera instants, fragments, ràfegues, obertures que deixen passar el celistre del món i la bolla. I a més, fer una doble cucavela magnífica quan aquest llamp ha comparegut a través de l'artifici d’esser exacte com un rellotge. Com una alegria. Dibuixar amb la llum, i tot ja és esser aquí i no, ombra i fantasma: una fascinació on el secret, la incògnita, reverbera i ja ha volat. I on cada paraula sembla un punt clar en l’ombra llubina que són els dies que passen. Treure de la fosca, treure de la tinta i fer-nos traspuntar aquí i ara. Opacitat i llum i esser alhora aquesta estricta precisió sense deixar de suggerir la desfeta, una manera de dissoldre's en la translucidesa. Els seus escrits: llocs on han comparegut els fantasmes de les fotos. Una obscura claredat. Com una claraboia. Claire-voie: veure-hi clar, via clara. Rajar. L'obrall dels mots. I dir des de la carència, des d'aquesta manera de trobar-se sense, des de l’orfenesa, des d'on s’escriu el poema. I així i tot des de la nostra inconsistència, fer via, només amb l'ombra escrita de les traces que s'esfumen, només passant. Amb els seus mots han trobat allò que estotjava la fotografia, han gravat en la matèria sensible de les imatges allò que no sabíem, han obert el trau, per on sentim la remor de ningú que semblaven les fotografies òrfenes. Com si de sobte fos possible deixar dir. Laisser dire. Així de senzill. I sentir el brunzit de les hores. I han fet lloc, un espai per a les veus. Qui t'ha dit que una fotografia no és aquest embalum despoblat de gent que ressona? I diuen ver. Enreixat de llum i ombres que garbellen aquest no-res d'aigua que fuig que són el poema i el dies i els treballs que ens conformen. Fer del cel garbell i encertar-la amb preguntes. Estar molt foradat: era això que amagava la càmera obscura, i els qui escriuen aquí han fet de la fotografia un sedàs clar, per on passen la fressa i el xiuxiueig del temps i la lletra de llavor. Empelts d’ull. I és ara que s’ha de tancar la nafra: dues vores, imatge i lletra, que s'acosten. I deixar cicatriu. Però, sí, vénen amb preguntes i ens perfilen les interrogacions, perquè som obertures mal tancades. Alenam vent per la ferida. I agafar. Fer l’arbre.

 

Exposició virtual "Empelts"