La font de la donzella, Ingmar Bergman, 1960

Jungfrukällan, 1960

Director

Ingmar Bergman

Guió

Ulla Isaksson

Música

Erik Nordgren

Fotografia

Sven Nykvist (B&W)

Productora

Svensk Filmindustri

Repartiment

Birgitta Pettersson: Karin

Gunnel Lindblom: Ingeri

Max von Sydow: Töre

Birgitta Valberg: Märeta

Axel Düberg: pastor prim

Tor Isedal: pastor mut

Ove Porath: nen

Allan Edwall: mendicant

Oscar Ljung: Simon

Gudrun Brost: Frieda

 

 

La pel·lícula es basa en un guió escrit per la novel·lista sueca Ulla Isaksson, que ja havia col·laborat amb Bergman com a guionista a Nära livet (‘Al llindar de la vida’, 1958). Amb La font de la donzella fa l'adaptació d'una balada medieval de tradició sueca, titulada originalment «La noia de Töre a Vänge». L’edat mitjana que ens dibuixa la pel·lícula és una època en què perviuen el paganisme i el cristianisme, creences entre les quals oscil·len els protagonistes al llarg de la pel·lícula. Mentre la granja viu al ritme del ritual cristià (matines, benediccions...), el personatge d'Ingeri recorre a encantaments i sortilegis pagans. Igualment, Töre, el pare de la noia, es purifica abans de consumar la seva venjança. De fet, a la pel·lícula es plantegen tota una sèrie de qüestions com la natura del mal i de la justícia, la innocència sexual, la traïció de la confiança, el qüestionament de la fe… Sembla com si Bergman es preguntàs si una venjança, sota les circumstàncies que explica la història, és justificable davant Déu, a pesar que a l’Edat Mitjana la Inquisició i les Croades «permetien» matar els enemics de l’Església, de la «vertadera fe». Per això Töre demana constantment perdó a Déu, i li promet que li construirà un temple en pedra, per expiar el seu pecat, tot i haver-lo comès per venjar la seva filla.  

 

Quan s’estrenà La font de la donzella, Ingmar Bergman es trobava al punt àlgid de la seva carrera. Els èxits d’El setè segell i de Maduixes silvestres havien alimentat moltes expectatives malgrat que la seva pel·lícula precedent, Ansiktet, havia decebut força. L'acollida de La font de la donzella és ambigua, ja que malgrat guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, ha estat sovint considerada com una obra menor en la carrera del cineasta, sobretot per la polèmica al voltant de l'escena de la violació. Un diari suec formulà públicament la pregunta si aquesta escena era necessària, i els lectors varen respondre majoritàriament que «no». Quant a la posició del cineasta, evoluciona amb el pas del temps: de considerar aquesta pel·lícula com una de les seves preferides, passà a  definir-la com una pàl·lida còpia del director japonès Akira Kurosawa.