Francesco, Liliana Cavani, 1989

Guió

Liliana Cavani, Roberta Mazzoni

Productor

Giuliano Scanni per a Karol Film, Rai, Istituto Luce, Royal Film

Fotografia

Giuseppe Lanci, Ennio Guarnieri

Muntatge

Gabriella Cristiani

Música

Vangelis

Direcció artística

Danilo Donati

Intèrprets

Mickey Rourke: Francesco

Helena Bonham-Carter: Chiara

Andrea Ferréol: Pica Bernardone

Nikolaus Dutsch: Cardenal Colonna

Hanns Zischler: Papa Innocenci III

Sinopsi

Tot i que per a aquest cicle segurament hauria estat més adient la versió de la vida de sant Francesc d’Assís filmada per Roberto Rossellini (Francesco, giullare di Dio, 1950), hem pensat que, ara que Liniana Cavani ha tornat a dirigir per tercera vegada una adaptació de la vida de sant Francesc d’Assís (una producció per a la televisió italiana, en dos capítols, que es va estrenar el passat mes de desembre de 2014), pot ser una bona oportunitat per revisar aquest film.

Després d’una primera versió per a la televisió el 1966, Francesco d’Assisi, que fou el seu primer llargmetratge de ficció, el 1989 Cavani dirigí Francesco, amb la qual va aconseguir la nominació a la Palma d’Or de Canes com a millor director, a més de la nominació al millor film al David de Donatello a Venècia, entre d’altres reconeixements. Actualment és una pel·lícula obligada per als amants de la filmografia d’aquesta directora italiana, la qual es recorda per treballs com Il portiere di notte (1974) o La pelle (1981). De fet, segurament la pel·lícula escollida per a aquest cicle no és la seva millor carta de presentació. Francesco fou una costosa producció que aprofità en el seu dia la fama d’un Mickey Rourke que havia acabat nou setmanes i mitja de plaers i excessos, i que, a més, apareix al film nu, rebolcant-se a la neu, en una escena que, a l’època, va escandalitzar els espectadors del Festival de Canes, on es va estrenar el film. Per la directora es tractava de desfer la imatge de sex-symbol de l’actor, mostrant una visió de la vida del sant molt més directa i versemblant que la que havien fet anteriorment altres directors com l’anomenat Rosellini o Franco Zeffirelli amb Fratello Sole, Sorella Luna (1972). La pel·lícula conta en estructura de flash-back la vida de Francesc d’Assís a través dels ulls de Chiara (una Helena Bonham-Carter omnipresent en aquells anys als melodrames victorians i històries d’amor florentines de la mà de Merchant-Ivory) i alguns altres seguidors del místic, que narren la seva joventut dissipada, la presó durant la guerra i finalment la renúncia als béns terrenals i la vida contemplativa, que el dugueren a l’enfrontament directe amb el papa Innocenci III i la jerarquia eclesiàstica medieval.