Agustí Villaronga

És llicenciat en Història de l'Art, guionista i director de cinema, tot i que ha fet algunes incursions com a actor en el teatre amb Núria Espert i en diversos films com El habitante incierto o Petit Indi, de Marc Recha.

També va fer de professor d'Imatge i de director artístic, decorador, estilista i realitzador de vídeos de moda, experiències que el varen conduir a les seves primeres incursions en el cinema esto un paso previo para su incursión en el contexto cinematográfico con sus primeros cortos: Anta mujer (1976), Laberint (1980) i Al Mayurka (1980).

Començà a rodar curtmetratges amb Anta mujer (1976), Laberint (1980) i Al Mayurka (1980). I després, el 1987 pot rodar el seu primer llargmetratge Tras el cristal (1985). Després , El niño de la luna (1988) que desconcerta públic i crítica en el Festival de Cannes de 1989. La mort i la primavera, un projecte que obsessionà Villaronga, no es va poder arribar a estrenar. Pasajero clandestino (1995) és un film que s'allunya de la seva forma narrativa. Amb 99.9 (1997) va anar a diversos festivals i va guanyar el Premi Mélies de plata a la millor pel·lícula fantástica europea. El mar, (2000), una pel·lícula íntegrament del seu estil guanyà el Premi Manfred Salzgeber a la innovació. Amb Aro Tolbukhin, dins la ment de l'assassí (2002), un fals documental, segueix amb el seu afany per assolir reptes difícils. Fou guardonat amb el Premio Ariel com a millor guió original i nominada a la millor pel·lícula i direcció.

Finalment amb Pa negre (2010) ha rebut el reconeixement que es mereixia amb el premi a la millor actriu al Festival de Sant Sebastià, 9 premis Goya i 14 premis Gaudí i fou seleccionada per competir en els Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa.

A més, ha rebut nombrosos reconeixements com el Premi de la Setmana de Barcelona (1985), el Premi Nacional de Cinema (2001), concedit per la Generalitat de Catalunya i el Premio de Cinematografía del Ministeri Espanyol de Cultura (2011). El 2012 rep diversos guardons com el premi honorífic del Festival Internacional de Cinema i Arts Escèniques Gai-Lesbo i Trans de Bilbao i un homenatge de l'Spanish Cinema Now a Nova York.

El 22 de juliol de 2011 va ser premiat amb el Premi Nacional de Cinematografia. Dotat amb 30.00 euros, el guardó entregat pel Ministeri de Cultura, recompensa l’aportació més distingida en l’àmbit cinematogràfic espanyol durant l’any anterior a la seva concessió.

En 2012 rep diversos guardons per la seva trajectòria, com el premi honorífic del Festival Internacional de Cinema i Arts Escèniques Gai-Lesbo i Trans de Bilbao (Zinegoak), el premi Jordi Dauder de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, i un homenatge del Spanish Cinem Now a Nova York.[3]

Després de la sèrie de televisió Una carta para Evita (2012) que narra el viatge que va fer Eva Perón a Espanya a finals dels anys quaranta. Ha fet el documental El testament de la Rosa( 2015) i les pel·lícules El Rey de La Habana (2015) Incerta glòria (2017)